A Debian, Ubuntu, Raspberry Pi OS i derivades tens tres comandes per instal·lar i actualitzar programes: apt, apt-get i aptitude. Totes tres fan servir els mateixos repositoris i la mateixa base de dades de paquets, i per sota totes acaben cridant dpkg. La diferència és per a qui estan pensades.

Resum ràpid

apt

És la interfície moderna (des d’APT 1.0, el 2014) i la que hauries de fer servir quan escrius comandes a mà. Reuneix en una sola comanda les ordres més habituals d’apt-get i apt-cache, amb noms més curts:

• apt search, apt show i apt policy substitueixen apt-cache search, show i policy.
• apt list --installed i apt list --upgradable no tenen equivalent directe a apt-get.
• apt full-upgrade és el nom nou de dist-upgrade (el vell també funciona).
• Mostra colors i una barra de progrés.

L’inconvenient: la seva sortida pot canviar entre versions, i ho avisa si la llegeixes des d’un script (WARNING: apt does not have a stable CLI interface).

Més detalls a la comanda apt.

apt-get

És l’eina clàssica, i no és més potent que apt: fan servir la mateixa biblioteca i el mateix resolutor de dependències. El que ofereix és estabilitat: les ordres, les opcions i el format de la sortida es mantenen, i per això és la que s’ha de fer servir en scripts, Dockerfiles i eines com Ansible.

Les consultes no són a apt-get, sinó a apt-cache (apt-cache search, apt-cache policy…).

Té algunes ordres que apt també té però que es fan servir sobretot des d’apt-get: apt-get -s (simular), apt-get download, apt-get source, apt-get build-dep…

Més detalls a la comanda apt-get.

aptitude

És un programa a part (sudo apt install aptitude) amb dues cares:

• Una interfície de text a pantalla completa (sudo aptitude), amb menús i llistes on marques els paquets per instal·lar o esborrar i aplices els canvis tots de cop.
• Un mode comanda amb ordres semblants (aptitude install, aptitude search, aptitude safe-upgrade…).

El que el fa diferent és el resolutor de dependències: quan hi ha un conflicte, en lloc de rendir-se, proposa una solució; si no t’agrada, en demana una altra. També té ordres que no tenen equivalent directe a apt, com aptitude why paquet (per què està instal·lat) i patrons de cerca molt potents (aptitude search '~o' per veure els paquets obsolets).

Més detalls a la comanda aptitude.

Equivalències

Correccions respecte a la versió anterior

• autoremove no és exclusiu d’apt: apt-get autoremove existeix des de fa molts anys.
• dist-upgrade tampoc és exclusiu d’apt-get: a apt es diu full-upgrade.
• Totes tres eines desen un historial: apt i apt-get a /var/log/apt/history.log, i aptitude a més a /var/log/aptitude.

Quina faig servir?

• Al terminal, cada dia: apt.
• En un script: apt-get (amb -y i, si cal, -q).
• Si apt no pot resoldre unes dependències o vols explorar els paquets: aptitude.

Es poden fer servir les tres al mateix sistema sense problemes.

Comandes relacionades

• apt, apt-get i aptitude: les fitxes de cada eina.
• dpkg: l’eina de baix nivell.
• yum i dnf: l’equivalent a Red Hat i Fedora.
• La gestió de paquets a Linux: visió general.