Tenia 14 anys i un secret.
Mentre els meus companys triaven anglès o guitarra com a activitat extraescolar, jo m’apuntava a unes classes de BASIC. No ho vaig explicar gaire. En aquella època, dir que t’agradava programar era una mica com dir que t’agradava coleccionar segells: ningú et treia de l’habitació a empentes, però tampoc ningú et demanava que continuessis.
El meu primer ordinador era un Philips Videopac G7000. Un aparell de 1978 amb un teclat de membrana que feia un soroll entre tecla i caricia, i dos joysticks que semblaven sortits d’una nau espacial de cartró. No era el més potent. No era el més bonic. Però era meu, i amb ell vaig escriure el meu primer programa de veritat.
No era un joc. No era una calculadora. Era un programa que, posant tres noms de noies, et deia quina d’elles t’estimava. Tenia 14 anys. Les prioritats eren les que eren.
No sé si funcionava. Suposo que no. Però la noia que m’agradava va posar el seu nom, i el programa li va dir que sí. Aquella nit vaig entendre dues coses: que la programació tenia un poder enorme, i que de vegades el millor algorisme és el que dona la resposta que necessites sentir.
El viatge
Després va venir l’Amstrad 128. Les hores copiant programes de revistes, línia per línia, i la satisfacció brutal quan arrencaven. El Pascal, que em va ensenyar que el codi podia ser elegant. Un llarg parèntesi on provava més programes dels que escrivia, com aquell lector que compra llibres i no els acaba mai. I finalment l’HTML, el JavaScript, l’ASP fent els meus primers pinitos amb bases de dades, i després… el Senyor PHP.
Ah, el PHP.
Fa anys que diuen que està mort. Ho diuen amb una convicció admirable, com qui anuncia la fi del món cada dijous. I cada dijous el PHP segueix allà, donant serveis a mitja internet, ara ja a la versió 8.5, impassible, lleugerament divertit per les necrològiques. M’hi he sentit identificat moltes vegades.
Fa un any que no pico codi
Ho dic sense vergonya i sense drama. Ho dic com qui diu que fa un any que no va en bicicleta però que sap perfectament com funciona l’equilibri. El codi no m’ha abandonat a mi. Soc jo qui ha canviat de cadira.
Ara uso ChatGPT, DeepSeek, Claude. Ara parlo amb agents. Els dono context, memòria, guies, tests que ells mateixos generen. Els conecto amb GitHub i els deixo iterar sols fins que la cosa funciona, sense necessitat de veure cada línia. M’he convertit, com dic als que em pregunten, en un orquestrador.
No és una paraula que soni malament. El director d’orquestra no toca tots els instruments. Però sap exactament quan el violí ha entrat tard, i per què.
I aquí és on la meva història prèvia es converteix en avantatge: perquè he estat el violí. He estat el contrabaix. He estat aquell músic de l’última fila que ningú veu però sense el qual la simfonia no funciona. Sé com pensen les màquines perquè durant trenta anys he pensat com elles.
La part honesta
Però seria deshonest si no digués l’altra part.
D’aquí uns anys — o potser sis mesos, qui sap — ni orquestradors necessitarem. Els grans sistemes ja s’organitzen sols. Li diràs a una pantalla necessito una web per vendre gossos, pagaràs una quantitat, i el sistema orquestrarà el disseny, l’estructura, el màrqueting, la base de dades. Tot. Sense programador, sense dissenyador, sense gestor de sistemes. Només una caixa que diu digues-me el teu deseo — i aquí em permeto el castellà, perquè algunes frases funcionen millor en l’idioma en el qual les vas viure.
Això hauria de fer por. De vegades la fa.
Però llavors recordo aquell nen de 14 anys davant d’un teclat de membrana, inventant-se un algorisme d’amor amb BASIC, i penso que allò que féiem no era programar. Era jugar. Era veure fins on podíem arribar amb el que teníem. Era ser una mica frikis en un món que encara no sabia que els frikis guanyarien.
I si ara el joc canvia de regles, doncs bé. Sempre m’han agradat els jocs nous.