Fa uns anys, escriure un blog tenia una lògica clara. Aprenies alguna cosa, la provaves, et funcionava, i la comparties: un truc de programació, una funció que t’havia costat entendre, una manera de resoldre un problema que segur que algú altre també tindria. El blog era un aparador. Escrivies perquè algú, en algun lloc, ho llegís, ho trobés a Google, i li estalviessis les hores que tu havies perdut.
Avui aquesta lògica grinyola. Instagram i YouTube han absorbit bona part d’aquella funció d’ensenyar: un vídeo de tres minuts explica el mateix truc amb més claredat visual i arriba a més gent en menys temps. I la IA ha rematat la feina: si tens un dubte de programació, ja no busques un blog, li preguntes directament a un model que et respon a mida, sense haver de llegir cap introducció ni saltar-te cap anunci. Per què escriuria algú un post explicant una funció que qualsevol pot generar en segons?
La pregunta honesta, doncs, és: qui llegeix un blog, avui? I per a què?
Aquí és on crec que val la pena canviar la pregunta. Si el blog es mesura només com a aparador -com un canal per arribar a audiència, competint amb Instagram i YouTube i la IA en el seu propi terreny-, la resposta és que sí, ha perdut sentit. Ha perdut la batalla de l’abast i de la immediatesa, i no la guanyarà. Però si el blog es mesura com una altra cosa, la pregunta canvia completament.
Per a mi, el meu blog ja no és un aparador. És una llibreta. És el lloc on apunto les coses que vaig aprenent perquè no se’m perdin, perquè d’aquí a sis mesos, quan torni a topar amb el mateix problema, pugui buscar-me a mi mateix i trobar la resposta que ja havia trobat un cop. És el lloc on, com avui, deixo constància d’una idea que em ronda pel cap, no perquè tingui la certesa que és interessant per a ningú més, sinó perquè escriure-la m’ajuda a pensar-la millor. Escriure força una claredat que el pensament sol, dispers, no té.
Aquesta funció -la de memòria externa i la de pensament en veu alta- no l’ha substituït ni Instagram, ni YouTube, ni la IA. De fet, la IA reforça la necessitat de tenir un espai propi: si qualsevol resposta genèrica ja me la dona un model en segons, el valor no és en el contingut genèric, sinó en el registre personal, en com jo he arribat a entendre una cosa, amb els meus dubtes i els meus exemples. Això no ho pot escriure ningú més per mi.
Potser el blog deixa de tenir sentit com a mitjà de comunicació massiva, com a canal per construir audiència o autoritat. Però guanya sentit com una altra cosa: com a diari de bord d’algú que aprèn, com a arxiu personal que passa que és públic. I si per casualitat algú hi topa i li és útil, millor. Però ja no és el motiu principal per escriure.
Així que no, no crec que hagi deixat de tenir sentit tenir un blog. Ha deixat de tenir sentit tenir-lo per les raons de fa deu anys. Ara en té unes altres: més modestes, més honestes, i, per a mi, més necessàries.